Debat sobre límits i potencialitats de l’assemblearisme.

Proposo que en parlem, de manera distesa aquest diumenge 12 a les 12:00 a la Universitat Lliure la Rimaia, a  la Ronde Sant Pau núm 12.

Qui estigui interessada que ho faci saber al mail d’autoorganització:

 autoorganizacion.gmx.es

Comissions, subcomissions, assemblees generals, col·lectius, espontaneïtat, autoorganització i dirigismes, automatismes i improvisació…aquests dies a la plaça han estat un camp d’experimentació per el que moltes no estàvem acostumades. Moltes havíem somiat amb aquest moment, cents d’assemblees disseminades per tot el territori, grups d’afinitat trobant-se a partir de necessitats i desitjos concrets però, no estem reproduint en bona mesura allò que critiquem i ens estem deixant emportar per la urgència organitzativa, pels resultats immediats, portant-nos a recrear l’especialització la separació, la centralització d’informació i de Poder senzillament perquè sabem que és el que funciona…però no estem justament qüestionant el funcionament actual? volem crear un nou món o senzillament volem fer més participativa la gestió de la misèria?…fer més participativa, més assemblearia la pressa de decisions no és en si revolucionari si continuem separant la política de la vida, l’economia de la vida. Si el com ho fem és assembleari però el què fem no ho és hi segueix subjecte al llegat que el capitalisme i les seves relacions ens han imposat no hi ha revolució possible, la forma és important, però també ho és el contingut.

No tinc solucions. Però tinc qüestions que m’agradaria compartir amb vosaltres. Somiem amb una assemblea general a plaça Catalunya que administri el que ha de succeir als barris i a la resta de col·lectius o hauria de ser a l’inrevés?

Quines són les limitacions de l’assemblearisme? És possible que ens imaginem una manera de funcionar de manera assemblearia en plenaris de 5000 persones…i quan siguem 10 milions…què decidirem trobar-nos totes juntes a la plaça?

Quines coses hem de decidir conjuntament amb la resta de col·lectivitats? Només hauríem de decidir en comú allò que pot ser assumit en comú? I les decissions, haurien de ser vinculants a la resta de la col·lectivitat o, contràriament, els i les individus haurien de decidir lliurement si volen acatar el consens sense que aquest sigui vinculant?

La microfísica i la macrofísica, un nivell molecular i un altre molar. quina relació prenem entre nosaltres…estem començant a comunicar-nos després d’una eternitat aïllades en la nostre individualitat impermeable però llavors: cóm potenciem canals o métodes de comunicació per tal que totes les persones puguin sentir-se còmodes. Ja hem vist que hi ha gent amb més facilitat de paraula i d’altres amb menys…fins a quin punt l’espai assembleari és còmode i ha de ser l’únic on poder-nos comunicar, l’únic que té poder de decisió? Hi ha espais informals que possibiliten molt més la comunicació, la variació de les percepcions anteriors i l’emmotllament a una nova percepció de la realitat. De vegades l’assemblea no és l’espai idoni (per la seva espontaneïtat) per a poder escoltar i variar el que pensàvem anteriorment. Quin valor li donem al silenci?

Anuncis