El rescat bancari global multiplica 92 cops la quantia necessària per eradicar la fam

DAVID FERNÀNDEZ | 15/10/2011

21 protestes a uns Països Catalans amb 1,3 milions d’aturades i 2 milions de pobres

15 d’octubre. Avui, com cada dia, moriran 24.000 persones de fam en un món on 3.500 milions de persones, la meitat de la humanitat, sobreviuen en la pobresa. Dades calentes, xifres d’infart, o fredes estadístiques, la radiografia d’un món cada cop més injust i desigual no depèn d’un nou anuari que aixequi acta de la dimensió de les desigualtats socials globals. Thomas Bernard ja havia deixat escrit que “aquell que pensa només pot llevar-se amb naúsees” i les dades, cada any –insistents, persistents– són publicades puntualment. L’escull principal, gairebé únic, per revertir unes estadístiques colpidores rau exclusivament en l’absència de voluntat política.

Costa dos dies i cinc reunions decidir una nova guerra a Líbia, però està costant vàries dècades l’assoliment d’una xifra que està fixada fa molt com a fita: 50.000 milions de dòlars. La cifra que el PNUD (Programa de les Nacions per al Desenvolupament) va establir com la necessària per eradicar la fam al món i començar a revertir-la.

50.000 milions de dòlars que només representen l’1,08% del que els estats han invertit en el rescat bancari des de 2007: 4,6 bilions de dòlars. 92 vegades més del que cal per eradicar la fam al món. Acostumats a parlar sempre d’extrema pobresa, l’extrema riquesa també té una comptabilitat més que eloqüent: el 0,9% de la humanitat ostenta el 39% de la riquesa mundial. L’1,3% dels seus ingressos serviria per eradicar, novament, la fam al món. Idèntica comparació mereix la despesa militar mundial, situada en rècords històrics d’1,6 bilions d’euros: només el 4% seria suficient per posar fi a la fam al món.

Clar que la crisi va per països, per barris, per favelas i per classes. Només durant el 2009, el nombre de persones multimilionàries va passar de 793 a 1.011, mentre la seva fortuna conjunta passava de 2,4 a 3,6 bilions de dòlars. De fet, amb dades de 2004, la riquesa de les tres fortunes individuals més grans del planeta equivalien al PIB dels 48 estats més pobres del món. I és que l’1% de la població mundial té una renda anual equiparable al 57% de la humanitat. La desigualtat es reprodueix de bell nou en l’abisme de l’escletxa Nord-Sud, entre els països enriquits i empobrits pel capitalisme. El 20% més ric del planeta absorbeix avui el 83% del PIB mundial. El 20% més pobre només té l’1%.

A casa nostra, també
La cínica i maldestra regla de tres matemàtica es pot traslladar a tots els àmbits. A l’Estat espanyol, les pitjors retallades des de la fi de la dictadura, aplicades al període 2010-2013, arriben als 50.000 milions d’euros. Entre els anys 2007 i 2010, la banca va guanyar 66.111 milions; l’any passat, les empreses de l’Ibex35 van acumular 47.000 milions d’euros en beneficis. A Catalunya, les retallades imposades pel govern neocon-vergent d’Artur Mas des de la recuperació de l’autogovern han arribat als 2.700 milions d’euros, quan el frau fiscal empresarial català ascendéix a 16.000 milions. Impune capitalismo senil, doncs, en estadística pura, quan la factura, la fractura de la crisi, l’abona qui no l’ha provocada.

Capitalisme senil despullat: per separat, el 4% del que costen les guerres, l’1,3% dels ingressos de les multimilionàries o l’1,08% del rescat bancari global servirien per eradicar tres vegades, tres, la fam al món. Unes dades que ens fan estar d’acord amb Evaristo de La Polla Records, quan diu que “la violència és la vostra”. Certificant-ho amb allò suggerit per Einstein: “El més inútil és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents”. I tot plegat per acabar amb les paraules de Santiago Alba Rico, que va deixar escrit severament aCapitalisme i civilització que “aquells a qui els sembli medieval, fanàtic i estúpid morir i matar en nom de Déu, sapiguen que mataran i moriran per a que la sisena part de la humanitat (aleatòriament escollida) continui quedant-se tots els vídeos i tots els gelats”. I afegia: “El perill són els nostres governs; deixar-los decidir seria molt més greu que un error: seria un suïcidi”.

Anuncis