Comunicat PAH‏

“A causa de la campanya de descrèdit que el Partit Popular, diputats d’ UPyD en menor mesura i un sector important dels mitjans de comunicació, han i estan portant contra la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, l’Assemblea de Sant Antoni volem mostrar el nostre suport a PAH.

Actualment, la PAH suposa un dels moviments socials amb major recolzament per part de la ciutadania de tot l’estat espanyol. A partir de la base, s’ha creat una xarxa de suport mutu real, parant fins l’actualitat 598 desnonaments de manera pacífica. També intenta canviar la situació d’injustícia que suposa la llei hipotecària amb la presentació de la ILP per la reforma legislativa a favor de la Dació en Pagament i el Llogue Social.

Recordem que la ILP és l’única via administrativa que tenim les ciutadanes per a modificar les lleis, i es necessiten més de mig milió de signatures per a poder presentar-la, i després encara està en mans de la Taula del Congrés tramitar-la per a una futura votació. Des de que s’ha aprovat la llei sols s’han tramitat 9 ILPs, i tan sols una va ser acceptat pel Ple del Congrés (modificada al cap d’uns mesos). D’aquesta manera es mostra, una vegada més, la insensibilitat del govern davant les nostres demandes i problemes. La PAH, gràcies al suport popular, ha aconseguit la tramitació, no obstant encara resta pendent la votació.”

Recopilació informacions de la Vaga General 14N i convocatòria avui dijous 15N a pl St jaume

“Las hostias caen a quien habla de más”

Desprès d’un llarg dia de vaga general en el qual vam a estar al nostre barri, des de les 8am, amb piquets durant els quals vam poder gaudir i patir un vaga general com la havíem decidit. Amb la sort de poca presència policial i amb un seguiment a les empreses del barri d’un 100% mentres hi erem al carrer. D’altre banda petits comerciants, bars i forns que no havíem decidit tancar o baixar la persiana. Us deixem amb un resum d’informacions i la convocatòria d’aquesta tarda perquè tenim detinguts a Barcelona i una actuació final dels mossos patètica on s’ha vist que no els molesta la nostra violència, els molestem nosaltres! no cal planta barricades, fer piquets o reventar tendes, només uqe aixaquem el cap devant les injustícies serem reprimits. És igual les eines que escollim. Ahir ens van cambiar el recorregut, es van intentar infiltra a la manifestació en grups de policies de paisà i van provocar tallant la manifestació amb les furgonas i tot i així vam ser pacífics. Intentem demostrar que la imaginació i creativitat les tenim nosaltres, les porras i les pistoles els hi deixem a CIU.

Cassolada contra la repressió de CIU a Plaça St Jaume a les 19hs

CiU porta ignorant la voluntat del poble durant tots aquests anys. El carrer, les places, els centres de treball, els hospitals, les escoles… porten anys expressant que no volen aquest model de país, que la voluntat del poble no és la construcció d’un Estat neoliberal endeutat on la sobirania pertanyi a la banca i als interessos de la Troika.

El carrer ha tornat a parlar, de manera unànime, forta, compromesa. I ha cridat col · lectivament que no suportem veure com desnonen les cases i les vides de les nostres veïnes, que estem fartes d’escoltar com la gent segueix a l’atur, que la gent marxa de Catalunya, que la sanitat pública es desintegra, que la universitat deixa de ser pública, etc.

La voluntat del poble… Artur Mas i CiU ignoren la voluntat d’un poble que està lluitant per la seva dignitat, per un model social més just i compromès. El país està en venda.

I la resposta d’un govern que de la pretesa voluntat del poble en fa campanya, ha estat, un cop més reprimir. Mà dura i imposició del neoliberalisme. Aquest és el veritable programa de CiU.

El dia després d’una vaga general massiva, el govern de CiU no pararà els desnonaments, no rescatarà a les persones, no tirarà endavant els canvis exigits per la voluntat del poble. Per contra, pretendrà criminalitzar a moltes de les que van sortir al carrer. La resposta de sempre, que altra vegada s’evindencia.

Moltes persones han estat agredides pels mossos durant la jornada de vaga. Han tornat a emprar les pilotes de goma i tenim constància que almenys dues persones han estat ferides de manera greu per impactes d’aquestes. Moltes han estat colpejades amb porres, com el jove menor de Tarragona que ha estat brutalment agredit. Així mateix, s’han produït més de 30 detencions a tot Catalunya i a Barcelona han estat identificades desenes de persones per exercir el seu dret de manifestació.

Convoquem demà, sumant-nos a la convocatòria que s’ha realitzat a Tarragona contra la repressió policial, a les 19hs a Pl Sant Jaume, davant els centres de poder responsables de la repressió, dels desnonaments, de la imposició del neoliberalisme i de la venda del país al poder financer.

Així mateix, ens unim a la convocatòria de la CGT a la Comissaria de les Corts a les 12h per la llibertat de les persones detingudes.

http://rereguardaenmoviment.org/contra-la-repressio-puig-dimissio-dijous-15n-placa-sant-jaume-de-barcelona/

¿Porqué se cambió de recorrido la manifestación de Jardinets de gràcia? En la Driecta: http://www.setmanaridirecta.info/noticia/els-mossos-desquadra-patronal-del-passeig-gracia-pacten-canvi-recorregut-marxa-anticapitalis

Espanya: http://www.lahaine.org/index.php?p=65209

Videos editats per la comisió audiovisual

http://www.youtube.com/watch?v=2fMDZTyM3Rg&feature=youtu.be

http://www.youtube.com/watch?v=MgSBzRZlBUA&feature=g-user-u

 

Manifest atuTMBetretallen

Manifest atuTMBetretallen

Per adhesions al manifest email: atutmbetretallen@gmail.com

El transport públic és un servei fonamental que permet la mobilitat, el desplaçament al lloc de treball i a qualsevol activitat social. És un bé comú finançat amb diners públics, al igual que la sanitat, l’educació i altres serveis. La privatització i les retallades dels béns comuns són un espoli i incrementen severament la pobresa i l’exclusió de les persones.

Per tot això, en front la política dels nostres governs (Ajuntaments i Generalitat) de retallades de serveis, augment de tarifes i privatitzacions, justificades amb que “falten diners” ens hem de preguntar,

Si realment falten diners:

1.    Perquè es tolera la corrupció que suposen les jubilacions milionàries a directius, el sobrecost de 10.000 milions de la línia 9 o l’externalització (subcontractes) de serveis fins ara assumits directament per Renfe o TMB?
2.    Per què es mantenen organismes com TMB, EMT-AMB, EMT, ATM, amb un pressupost superior a 1.300 milions d’euros dirigits per polítics “fora de servei” i pugen un 4,6% els sous al consell d’administració (on escalfa cadira la senyora d’en Mas)?
3.    Perquè no s’augmenten els impostos als més rics, en comptes d’augmentar les tarifes que, no ho oblidem, són un nou repagament, ja que paguem els serveis dels nostres impostos?

Si realment és també un servei per a la societat:

4.    Perquè a Barcelona no ni ha ajudes a col•lectius en risc d’exclusió com a treballadores en atur, joves sense recursos, estudiants, precàries etc. que en altres ciutats de l’estat espanyol i europeu sí s’apliquen?
5.    Perquè el transport públic a Catalunya és un 25% més car que a Madrid i el més car d’Europa tenint en compte la relació amb el salari mínim interprofessional (en 10 anys ha pujat 4 vegades més que els salaris)?

Si realment sobra plantilla i falten diners:

6.    Perquè no s’acomiaden als alts càrrecs (un directiu per cada 5 autobusos) i s’eliminen sous engreixats, dietes abusives, pensions de luxe, en lloc de proposar EROs per treballadors/es, suprimir línies i reduir serveis, manteniment, higiene i seguretat?
7.    Perquè els 90 responsables polítics de AMB s’han embutxacat 800.779 euros en dietes i la cúpula de AMB 300.000 euros per assistir a reunions? Xavier Trias arrodoneix el seu sou de 110.000 euros amb 36.000 en dietes: 1.269 euros per reunió.

Vistos els continus abusos i corrupcions en tots els àmbits institucionals, moltes ciutadanes ens hem organitzat en assemblees lliures i horitzontals per tal de decidir col•lectivament sobre tot allò que afecta a les nostres vides, i per això diem:

1.    No a les pujades abusives de tarifes i sí a la restitució d’ajuts legítims a les persones amb menys recursos (estudiants, aturades, joves, persones dependents d’ajuts socials…) fins a arribar a un servei d’ús lliure i sense repagament.
2.    No a les privatitzacions, reclamem l’autogestió immediata dels transports públics per part de treballadors/es i usuaris/es.

Sense justícia no hi ha pau social

11 i 12 de febrer: ‘Pensar el moment’

A l’assemblea  del barri vam fer una jornada de reflexió el dissabte 11 de gener  fent servir el questionari que es proposava des de aquestes grup de treball i que ara presentem. Les jornades “pensar el moment” es celebraran els dies 11 i 12 de febrer a Can Batllò.

Imatge

Seguidament us pasem el text de presentació i el questionari i us convidem a participar-hi!

Aquestes jornades sorgeixen d’una necessitat compartida. La necessitat de sortir dels ritmes vertiginosos a les que ens hem acostumat, buscar un espai per escoltar-nos i reflexionar col·lectivament més enllà del nostre sector, organització o col·lectiu. Creiem que hem de generar ritmes diferents on el pensament tingui el seu espai concret.

Després de la #tardorcalenta, pensem que és un bon moment no només per compartir un anàlisis crític de la situació del 15M, sinó també per començar a esbossar possibles estratègies a l’alçada de la situació política actual. Una situació que s’intensificarà en els pròxims mesos i per la qual necessitarem tota la intel·ligència col·lectiva que siguem capaces de crear.

Aquesta proposta no sorgeix de, ni pretén ser aprovada per, cap assemblea. Volem crear un espai de debat, no representatiu ni decisori, en el que es participa a títol individual.

Sabem que no podem tractar amb dos dies totes les qüestions i debats que travessen el moviment, així que deixarem algunes qüestions de gran importància de banda (per exemple, quines alternatives al capitalisme som capaces de crear? Com arribar a un sistema de presa de decisions realment horitzontal en el que ens podem sentir còmodes totes les assemblees i sectors en lluita?).

Humilment plantegem 4 blocs que creiem que ens poden enriquir a totes abordant els temes més immediats:

1.- Pensem el present: Presentació dels espais d’intervenció política que configuren el 15M
[Què hem estat fent, quina valoració fem, què pensem fer en els pròxims mesos]

2.- Pensem les debilitats. On ens ha situat la successió de mobilitzacions i assemblees que ens han mantingut ocupades aquests últims mesos?
[Un espai per analitzar la situació del 15M de forma global, una invitació a l’autocrítica i a la detecció de debilitats]

3.- Pensem eines: Quines eines ens poden ser útils per seguir ampliant i aprofundir en la lluita contra el sistema capitalista?
[Des de la consulta popular a les diferents formes de vaga. Presentació i debat sobre les diferents propostes]
* Per alimentar el debat volem portat experiències d’altres indrets. Estem pensant amb el bloqueig de França o Oakland, els processos de les vagues universitàries a Xile o a Colòmbia o les vagues generals de Grècia

4.- Pensem el futur: Quines perspectives de lluita comuna som capaces de crear en els pròxims mesos?
[Un cop fet el mapa del present i el passat recent toca imaginar juntes la primavera]

A més, d’aquests 4 eixos, les jornades també pretenen ser un espai de convivència i de relació informal entre les persones que participem, per això, com un complement indispensable a les diferents sessions de debat, pensem organitzar menjador popular i algun concert.

Què no són les jornades?

Aquestes jornades no són un espai de decisió del moviment. Es parlarà de propostes que estan sobre la taula en moltes de les nostres assemblees, possiblement s’abordin discussions estratègiques que pròximament haurem de plantejar-nos, però no són l’espai per resoldre cap d’aquests temes, són un espai (més) per tractar de pensar sobre aquests.

Aquest qüestionari és una invitació a posar en comú les reflexions dels diferents grups implicats en el procés post 15-M. (Pensem en totes les assemblees territorials, sectors, grups de treball o comissions en actiu).

També té com objectiu facilitar la col·lectivització d’aquestes reflexions i evitar les repeticions.

Les preguntes son obertes, no es tracta de contestar SI o NO sinó de completar-les amb la vostra pròpia història de manera breu. Suggerim que cada ún dels esmentats grups implicats elabori la resposta del qüestionari amb el màxim nombre de les seves participants per tal de que els resultats que es presentin incloguin la diversitat del moment.

Ens podeu enviar els qüestionaris a pensarelmoment@gmail.com

Anirem publicant les respostes o resums (seguint les vostres indicacions en quant a la discreció) a la web: “www.nosaltresoells.org”

L’anàlisi global de les respostes es presentarà a les Jornades i servirà de punt de partida pels Debats i els Tallers.

Guió indicatiu del qüestionari:

1. Pensem el present:
  • Com es va iniciar el vostre procés de lluita? Quin ritme d’acció va exigir?
  • Quines han estat les lluites i accions més importants que heu portat a terme? (recull breu de les més destacades)
  • Aquestes lluites han ajudat a resoldre les necessitats i el desig de les implicades?
  • Quines lluites/accions han contribuït més a consolidar la vostra Assemblea/Comissió/Sector?
  • En els darrers mesos heu notat canvis en la participació a la vostra assemblea/comissió? (més gent, menys gent , més o menys grau d’implicació que en els passats mesos?) Expliqueu les causes.
  • Quins son actualment els punts forts de la vostra Comissió/Assemblea/ Sector?
  • El ritme de lluita i implicació actual es satisfactori?
2 Pensem les debilitats:
  • Quines accions ens debiliten? Quines accions ens donen força?
  • Què és el que tenim (recursos, espais, mètodes …) i què és el que necessitaríem?
  • Durant el procés heu fet regularment avaluacions col·lectives de les accions empreses i els resultats obtinguts?
  • Com penseu que es podria reforçar l’autocrítica i el debat formatiu intern?
  • Heu tingut conflictes interns importants duran el procés? De quin tipus?
  • Com els heu resolt?
  • Quines són les debilitats més importants de la vostra Assemblea/Comissió/
  • Sector?
  • Com heu pensat corregir-les?
  • Heu reflexionat sobre qui s’apropa i qui s’allunya i per què?
3. Pensem les eines:
  • Quines eines comunicatives han sigut un pas endavant per vosaltres? Per què? Com?
  • Quines noves eines podríem incorporar? Com?
  • Quins referents de lluites guanyades teniu de les últimes dècades? I dels últims temps? Teniu en ment aplicar formes similars
  • d’organització, mètodes o accions? Com ho penseu portar a terme?
4 Pensem el futur:
  • Quins són els objectius concrets de la vostra lluita? Són realitzables?
  • Quin pla de lluita esteu elaborant? Com organitzareu la coordinació amb altres sectors/comissions? Com penseu incorporar els temes transversals – p.e. el feminisme – al vostre pla de lluita?
  • Quins ritmes teniu previstos?
  • Heu pensat on situeu la vostra lluita en relació al moviment transversal del 15M?
  • Quines lluites comunes tindrien més impacte i serien més efectives? Amb quins mitjans comptem per fer-ho?
  • Com fem real el crit de la Plaça: “Aquí comença la revolució!”?

Programa detallat

Dissabte 11

10.30h – 12. 30h  – Pensem el present: Presentació dels espais d’intervenció política que configuren el 15M

[Què hem estat fent, quina valoració fem, què pensem fer en els pròxims mesos]

12.30h- 13h Descans i tornem al plenari

14.30h – 16h: Dinar popular

17h – 19.30h Pensem les debilitats. On ens ha situat la successió de mobilitzacions i assemblees que ens han mantingut ocupades aquests últims mesos?

[Un espai per analitzar la situació del 15M de forma global, una invitació a l’autocrítica i a la detecció de debilitats]

[Debilitats. Amenaces. Fortaleses. Oportunitats]

21h: Sopar i 22.30h: Concert

Diumenge 12

10.30h – 12. 30h Pensem eines: Quines eines ens poden ser útils per seguir ampliant i aprofundir en la lluita contra el sistema capitalista?

[Des de la consulta popular a les diferents formes de vaga. Presentació i debat sobre les diferents propostes]

12.30h- 13h Descans i tornem al plenari

14.30h – 16h: Dinar popular

 17h – 19.30h Pensem el futur: Quines perspectives de lluita comuna som capaces de crear en els pròxims mesos?

[Un cop fet el mapa del present i el passat recent toca imaginar juntes la primavera]

Anguita acusa a CCOO y UGT de ser “un apéndice” del Estado

publico.es

El ex líder de IU considera que son una “cadena de transmisión” de las políticas que han llevado a cabo los distintos gobiernos

AGENCIAS Madrid 15/01/2009 14:50 Actualizado: 15/01/2009 15:13

El ex líder de IU Julio Anguita ha acusado hoy a los sindicatos, especialmente a CCOO y UGT, de ser “un apéndice del Estado” y de constituir una “cadena de transmisión” de las políticas que han llevado a cabo los distintos gobiernos.

Anguita ha hecho estas críticas en el marco del análisis que ha realizado sobre la crisis económica en una entrevista en Telemadrid, en la que ha señalado que hay que “reinventar” los conceptos de austeridad, planificación y democracia, ya que, en su opinión, esta crisis no tiene solución “desde las perspectivas clásicas”.

Sobre las medidas que ha tomado el Gobierno para afrontar la situación económica, Anguita ha dicho que éste “actúa como el pianista de un salón del oeste”, que toca para que “no se oigan los tiros”.

Crisis especial

“No es una crisis cualquiera”, ha subrayado, y va más allá de una simple recesión económico-financiera, porque, según ha señalado, también es una crisis “alimentaria, energética, de valores y de política internacional”, en definitiva, “una crisis de civilización”.

Además, ha descalificado la política fiscal porque ha asegurado que no se está ingresando dinero “y se les está perdonando impuestos a los ricos”.

Sólo en gastos “inútiles” de las instituciones, ha afirmado que se podrían ahorrar más de 18.000 millones de euros.

EL 15-M: una pregunta, no una respuesta

Publicado el 6 noviembre, 2011 por Juan Carlos Monedero (profesor titular de Ciencia Política y de la Administración en la Universidad Complutense de Madrid, y autor de numerosas publicaciones). Blog personal: Comiendo Tierra .

“Manifestación”. Antonio Berni. 1934

 

Saben los neurobiólogos que las pasiones residen en nuestro cerebro más primitivo. Toda decisión “racional”, explica Antonio Damasio (Y el cerebro creó al hombre, Madrid, Destino, 2010) es  antes “emocional”. Nuestro cerebro primitivo no deja emanciparse al cerebro más reciente. Para contrarrestar una emoción negativa es menester tener “una emoción positiva muy fuerte”. No es una apuesta por la irracionalidad. Lo es, bien al contrario, por una “razón emocionada” o una “emoción razonada”, precisamente la que permita salir de las trampas de un mundo que, gracias al cierre intelectual de los que niegan una parte de la realidad al tiempo que la bautizan, dice que la protesta es terrorista, la risa subversiva, los parados perezosos, los estudiantes revoltosos y las mujeres reivindicativas, aligeradas. Los indignados que se disfrazan de payasos para manifestarse contra los recortes sociales lleva a que las cargas de los antidisturbios validen no solamente al capital financiero, sino también su imagen inclemente de verdugos de Gabi, Fofó, Miliki y Milikito. Emocionalidad bien inteligente.

La izquierda sólo ha entusiasmado cuando se atrevió a brindar un mundo diferente, que, casi necesariamente, siempre estuvo poco concretado. Te lanzas a la calle por leyes más justas, no por reglamentos mejor elaborados. “Libertad, igualdad y fraternidad” en la revolución francesa, “tierra y libertad” en la revolución mexicana, “pan, paz y trabajo” en la revolución rusa o “patria, socialismo o muerte” de los procesos cubano y venezolano. ¿Puede acaso hoy tumbarse la jaula de hierro del consumismo sin emocionar a quien va a serrar los barrotes?

El 15-M ha sido capaz de lograr lo imposible para ninguna internacional anterior: convocar la primera manifestación global contra el modelo capitalista. Un G-90. Tantos como países salieron a la calle a recuperar la democracia en donde nació: en las plazas. Un momento destituyente. En apenas seis meses. Una pregunta, no una respuesta.

Frente al shock de la crisis que tan bien ha explicado Naomí Klein (La doctrina del shock. El auge del capitalismo del desastre, Madrid, Paidós, 2010), la reacción popular ante la dictadura de los mercados está teniendo derroteros diferentes a los tradicionales. La emoción del 15-M se parece a esa generosidad que nace de los desastres (el terremoto de México, el desastre nuclear de Fukushima o los deslaves tras las lluvias en América Latina). Entonces se suspenden los egoísmos. Se trata de luchar por lo básico. Ahí nace el optimismo, la comunión, lo que hermana con los demás porque conecta con lo que es más grande que uno mismo. ¿Son acaso mejores los libros de autoayuda, la guía de las vanguardias, la militarización de la sociedad? La alegría del 15-M desborda los diques de los partidos, de los sindicatos, de las instituciones. Los hace, incluso, más útiles, cuando el viento de las plazas tomadas es capaz de romper las constricciones o la pusilanimidad del sindicalismo para defender la educación pública. Y también los desafía cuando recuerda que es la misma ciudadanía la que vota y la que comparte la visión del 15-M, de manera que el resultado de las elecciones del 20-N, lejos de cuestionar al movimiento lo que hace es emplazar al gobierno entrante.

Cuando un rayo cae en la noche, el campo se ilumina y hace visible lo que estaba oculto.  No bastaría entornar los ojos para ver lo que la oscuridad negaba. Hay demasiados velos. Sólo un ojo con la sensibilidad suficiente como para detener el tiempo es capaz de ver entre los fotogramas esa verdad que la vertiginosa película niega. Hace falta una sociología de las ausencias (Boaventura de Sousa Santos, El milenio huérfano, Madrid, Trotta, 2011) que transforme, siguiendo a Bloch, lo que aún no existe en lo que existe todavía no. Es una cuestión de sensibilidad. La emoción hace que el dolor se convierta en saber, el saber en querer, el querer en poder y el poder en hacer. Un joven que se prende fuego porque la policía tunecina le ha quitado el medio de supervivencia, unos estudiantes egipcios, madrileños o griegos que acampan en mitad de la ciudad, pobres neoyorquinos que se enfrentan a ricos en el corazón de su caja de caudales, un desahucio en Vallecas al que  se le ven las lágrimas, un presidente que miró a los ojos y luego engañó. Sólo la sensibilidad puede convocar a la razón ausente. Sólo la emoción puede romper la clausura del pensamiento lograda por la sobreinformación, el afán consumista, el miedo al futuro, la negación del pasado y la zozobra ante la incertidumbre y el castigo. Si el sistema sólo entiende de objetos -una hipoteca no satisfecha, una plaza universitaria costosa, un viejo o un enfermo que incrementa el déficit, un interino que encarece la deuda, una protesta que enfada a los bancos- la sensibilidad devuelve a su lugar a las personas.  Y cuando hay personas –no objetos- hay reconocimiento, la base para una búsqueda compartida de soluciones. Recuerda John Holloway la frase de un indígena a unos cooperantes: si vienen a ayudarme, olvídenlo. Si vienen porque su liberación está íntimamente relacionada con la mía, trabajemos juntos. Cambiar la mirada para ver diferente (John Holloway, Agrietar el capitalismo, Barcelona, Viejo Topo, 2011).

El 15-M ¿una opción de gobierno?

¿Gobernar  mañana? El 15-M tendría que firmar, como el Lenin de 1917, onerosos tratados de paz si asumiera antes de tiempo esa responsabilidad. Perdería territorio, pagaría reparaciones, lastraría su vuelo. Todavía no se dirime en esas lides. El 15-M no es la respuesta a la esclerosis del capitalismo neoliberal y de la democracia representativa: es el diagnóstico de su enfermedad. ¿Para qué enfermarse con ellos? No es un partido ni debe ahora mismo serlo. Un partido es un medio para un fin. El 15-M es un fin en sí mismo: una gran conversación que a fuerza de saber lo que no quiere, va a terminar sabiendo lo que quiere.

Sin líderes, sin programa, sin estructura, el riesgo de desaparición en el reflujo del movimiento está ahí. La enseñanza del zapatismo debiera servir como contrapunto: pudieron haber transformado México cuando el país se abrió conforme entraban en la plaza del Zócalo. Luego,  el tiempo les robó esa posibilidad. En el mundo político, saber leer los plazos forma parte del éxito y también de la derrota. Pero la crisis del sistema y la imposibilidad de encontrar soluciones desde dentro, va a seguir alimentando la búsqueda. Antes de desaparecer, el capitalismo va a dejar el mundo sembrado de cadáveres. Por eso mismo, el movimiento necesita hacer algo con los liderazgos, con los programas, con las estructuras. Lo que tampoco significa repetir esquemas del pasado. Ni los programas son recetas de expertos ni las estructuras significan verticalismo. Es tiempo de una implicación social más horizontal. Hay que reinventar la gobernanza –un concepto nacido para regular- y darle la vuelta para convertirla en democracia –que sea la sociedad organizada y con capacidad deliberante real, no el mercado ni el Estado, quien decida las bases de la convivencia social-. Decisiones políticas que nazcan de la discusión y de unos mínimos compartidos anclados en un nuevo contrato social. Que después serán ejecutadas por la organización –en sociedades complejas, no pensar en alguna suerte de representación es ilusorio- pero que siempre tendrán abierto el camino de regreso a la supervisión de la ciudadanía a la que le afectan las medidas.

Frente a la libertad reclamada por el 68, ahora se reclama la igualdad. La naturaleza rota, el futuro incierto, la violencia cotidiana no soportan las diferencias. De ahí la fuerza de la camaradería en el 15-M. Por eso también la relevancia de las redes sociales, por su horizontalidad, por su relación entre iguales que se reconocen y tratan como tales.

En el 15-M confluyen veteranos castigados por el sistema y también clases medias enfadadas que, por vez primera, se han sentido tratadas como proletarios. En el maltrato se reconocen y se reinventan. Ahí se entiende parte de su amabilidad. La lucha contra el autoritarismo generó un tipo de partido.  La guerra fría, otro. Del 15-M saldrán maneras diferentes de organizarse políticamente. Lo relevante será ver en qué medida se  genera un viaje de ida y vuelta constante al movimiento que marque con su sello las formas de hacer política.

Frente a un capitalismo rígido y cada vez menos tolerante –nada líquido, con perdón de Bauman- el 15-M articula inteligente su oposición. El sistema sabe defenderse cuando se le niega o se le combate, pero no sabe qué hacer cuando se ve desbordado. Es la estrategia del movimiento desde apenas 5 meses. Pone patas arriba las teorías de esos intelectuales ignorados por los pueblos insurgentes que afirman: “si la realidad no se parece a la teoría, peor para la realidad”. Una realidad tozuda e irreverente, que, con perdón de los intelectuales consagrados y con el favor de los poetas, al igual que el rayo, no cesa.

Y sin embargo, hay elecciones

Dos hechos confunden el análisis en relación con el 15-M. En  primer lugar, cómo es posible que un movimiento que señala desde la izquierda las insuficiencias de la democracia representativa y del capitalismo neoliberal, termine beneficiando en las urnas a fuerzas políticas de la derecha, esto es, a las menos comprometidas con formas participativas de democracia y a las que con más ahínco defienden el modelo neoliberal. En segundo lugar, cómo se explica que más del 70% de la ciudadanía muestre su coincidencia con las propuestas del 15-M y, sin embargo, entre el 60 y el 70 % de la población vaya a ir a votar el 20-N y, de manera mayoritaria, vaya a hacerlo por los dos principales partidos.

En primer lugar, hay que entender que la lectura que la ciudadanía hace del voto es la de un derecho que ha costado conseguir. Renunciar sin más a él, después de cuarenta años de dictadura, no tiene mucho sustento pese a la perversión democrática actual. Hay que añadir que opera también una rutina electoral plenamente vigente, de la misma manera que operan otras rutinas sociales que forman parte de la estructuración del orden social (se va a votar como se va a misa en las bodas y los entierros, a los cementerios el día de difuntos o a hacienda o al banco para la declaración de la renta). Añadamos que cualquier ciudadano o ciudadana, lo que busca políticamente en primera instancia, especialmente en momentos de crisis, es la solución a sus problemas. Quienes tienen los resortes del poder poseen, obviamente, más posibilidades de hacer algo que cada persona en singular, algo que es leído –y repetido mediáticamente- a cada momento por los votantes. La crisis, además, genera miedo, y el miedo actúa como una suerte de regresión a la infancia, donde se espera con ansiedad que una figura paternal solvente los problemas que tienen a uno atenazado. Los principales líderes, encumbrados como padres de la patria, ya han recibido esa vestimenta con su cargo. Además, siempre hay dos grandes opciones. Si A no es capaz, siempre tenemos la sacrosanta posibilidad de echarnos en los brazos de B.

No ha estado la academia exenta de este juego rutinario, al ir construyendo un relato funcional para esta imposibilidad de cambiar electoralmente un país de no obrar previamente un fuerte descontento social. Una serie de hitos han ido vaciando a la democracia según se iba extendiendo su presencia por el mundo. Ya en la Revolución Francesa se estableció que era el experto en el cuerpo social, al igual que ocurría con el caso del experto en el cuerpo enfermo, quien debiera ocuparse de su tratamiento. El abate Sieyés fue quien sentó las bases para dejar al representante, por su mayor supuesta cualificación, la gestión de lo público, algo que luego santificaría la Constitución francesa de 1791, Debemos a Benjamin Constant el establecer, en una famosa conferencia en 1814, la matriz de que la libertad de los modernos tiene lugar en el hogar privado, y no en el ágora, lugar de ejercicio de la libertad en el mundo antiguo. Con Luis Napoleón Bonaparte se aprendió posteriormente –tras las revoluciones de 1848- que los pobres pueden votar a los responsables de su pobreza si se les convence de que tienen más que perder en el desorden o la revolución que sosteniendo el régimen que los oprime. A mediados del siglo pasado, y de la mano de la teoría económica de la democracia, se construyó la idea de que los partidos son empresas que deben maximizar sus beneficios –los votos- en un mercado competitivo. Aunque, al igual que en los mercados, pronto iban a surgir cárteles donde se amañaban las reglas de la competencia. Bobbio le prestó especial atención en los años 70 –en discusión con la izquierda marxista italiana- a lo que se llama el “problema de las escalas”. En nuestras grandes urbes, y a diferencia de lo que ocurría en el ágora griega, no sería posible la democracia si no es a través de la representación. Cerraría este “gran relato” de la democracia como procedimiento y no como sustancia, la conversión de la discusión democrática a una discusión sobre la transformación de los votos en sistemas políticos, reduciéndose la política a fórmulas electorales. Toda esta construcción discursiva ha venido desembocando en un lema: vota y no te metas en política. Se pagaba el precio de la desafección ciudadana. Pero si el capitalismo es un sistema cortoplacista, la democracia representativa no está ajena a esa miopía congénita.

De manera más concreta, el régimen electoral español limita aún más las posibilidades democráticas al arrastrar los vicios de la transición. El asentamiento de los partidos políticos en la era de la televisión, sin haber pasado por las fases previas de discusión social propias de otros países de nuestro entorno, ha sido otro rasgo de debilidad que también conspira en la incapacidad del sistema político para dirigir los cambios. A la muerte de Franco en 1975, y con el miedo de las elecciones de 1931, donde las grandes ciudades dieron el triunfo a la República, se decidió sobrerrepresentar, en la futura “democracia”, a las zonas rurales así como a los partidos mayoritarios (las bases de nuestro sistema electoral están en la ley para la reforma política de 1976 y en el también preconstitucional Decreto ley 20/1977 del 18 de marzo). La Constitución estableció posteriormente, en la misma dirección, que la circunscripción era la provincia y que a cada una de ellas le correspondería un número mínimo de diputados, que la posterior ley de 1985 (una mera actualización de la de 1977) establecería en dos, de manera que Soria, Teruel, Madrid o Barcelona eran tratadas de la misma manera, primándose los territorios sobre la población. La asignación de escaños según el método D’Hont terminó de cerrar el esquema, al beneficiarse a los partidos mayoritarios (pero solamente porque al grueso de las provincias les corresponden pocos escaños, quedándose las terceras fuerzas, en concreto Izquierda Unida, fuera del reparto pese a superar por lo general la barrera del 3%. Echarle la culpa a D´Hont es no querer ver que la culpa está en un diseño que primaba la estabilidad de un régimen de clase a la proporcionalidad en un escenario de futuro incierto). El “no nos representan” del 15-M ha venido gestándose desde lejos.

¿Qué puede decir el 15-M al respecto? Si es cierto que el movimiento es una pregunta y no una respuesta, cualquier respuesta de los que comparten la pregunta debiera entenderse como válida, especialmente cuando esté reflexionada. El 15-M, como hemos señalado, no se la juega el día de las elecciones, y su principal tarea es mantener una línea de coherencia que le permita, incluso en el escenario de una aumento de la participación y una victoria por mayoría absoluta del PP, seguir insistiendo en sus planteamientos.

Cabe, sin embargo, recordar los efectos de cada una de las decisiones para evitar efectos perversos no queridos. En primer lugar, hay que apuntar que la abstención no afecta al sistema. Ni siquiera en el caso de que la mitad del país no acudiera a las urnas, el sistema se estremecería. Esas cifras son las tradicionales en Estados Unidos y ningún cambio ha venido nunca por ahí. La abstención es la forma de protesta electoral más estéril, además de que junta una abstención concienciada con la abstención de los gorrones o perezosos políticos que deciden no molestarse por los asuntos colectivos, o con las personas que, por las razones que fueren, ese día no pudieron acercarse a votar.

Parece evidente que votar PSOE o PP es un voto contrario a la lógica del 15-M. Dejando de lado si los dos partidos son iguales –algo que no es cierto en el carácter de sus militantes y votantes, aunque sería más difícil de negar en lo que respecta a las grandes decisiones económicas y políticas -, lo que es constatable es que los dos partidos han votado conjuntamente el grueso de las leyes y decisiones políticas que afectan a la ciudadanía. Así ha sido en el canon digital, en contra de la dación en pago, a favor del rescate bancario, a favor de la reforma laboral que encadena contratos precarios o aumenta la edad de jubilación, de la reforma constitucional que da prioridad al pago de la deuda por encima del gasto en educación, sanidad o pensiones o la entrega de Rota al escudo antimisiles. No parece que tenga mucho sentido votar al PSOE para que haga lo que no ha querido hacer estando gobernando, ni tampoco para, una vez más, frenar al PP, cuando todo indica que es más fácil una gran coalición en caso de que lleguemos a un escenario como el griego a que el PSOE decida echar su suerte con el grueso de la población.

El voto en blanco tiene el problema de que se contabiliza como voto válido, de manera que aumenta la barrera del 3% que tienen que superar los pequeños partidos para entrar en el parlamento. Es una forma de protesta igualmente débil, pues está dirigiendo sus dardos contra los partidos, y no contra un sistema que, de partida, está diseñado para tener resultados que atentan contra la libertad y la igualdad del voto (supuestamente consagrados en el artículo 68 de la Constitución). El voto nulo, en este sentido, parece más adecuado. Se trata de un “grito” de disconformidad que, además, al no contabilizarse como válido, no sube el listón para los pequeños partidos. Voto nulo es cualquier voto que manipula las papeletas originales –salvo hacer una señal en el nombre de alguno de los candidatos, que permita identificar al “candidato conocido”-. El problema es que, al tener que ir la “queja” dentro de un sobre válido, no se puede identificar el origen de la nulidad. Lo mismo ocurre en el recuento. Salvo en el caso del País Vasco, cuando la izquierda abertzale pidió a sus votantes que el voto ilegalizado se convirtiera en nulo –lo que permitió una identificación al medirse el voto nulo anterior, siempre escaso, y el obtenido después de lanzarse la consigna- en el caso del 15-M no existe esa posibilidad, de manera que el sistema igualmente lo digerirá sin problema.

Queda votar a los pequeños partidos, lo que a su vez, aunque no se suele mencionar, tendría el efecto añadido de otorgarle un apoyo económico para mantener sus redes locales –por voto recibido y también si superan el 5% de los votos-.  Pero una vez elegidos ¿qué garantías tiene el movimiento de que esas formaciones se convertirán en herramientas al servicio de la voluntad de cambio que apunta el 15-M? ¿Existe la posibilidad de que los diputados y diputadas de esos pequeños partidos hicieran como sus pares islandeses que forzaron una constituyente? ¿Hay que darles el voto de confianza?

El 15-M ha tenido, como principal virtud, la repolitización de la sociedad. Y el principal efecto de esa repolitización es la pérdida de la autorización política que recibían los gobiernos a través de las elecciones en las democracias liberales representativas. El gobierno saliente de las elecciones del 20 de noviembre no obtendrá ningún cheque en blanco. El 15-M se lo va a recordar, con el apoyo de una parte importante de personas que votarán ese día -e, incluso, de muchos y muchas que habrán votado a alguno de los dos grandes partidos-. Los sueños del 15-M, como rezaban muchos carteles en la Puerta del Sol en el verano madrileño, no pueden cerrarse en el espacio cerrado de una urna. Los problemas se han hecho inconmensurables a las medidas del sistema. Estamos ante problemas globales cuyas causas están en el modelo neoliberal y en esa democracia demediada convertida en un instrumento funcional para las necesidades del capital.

Pensar desde la grieta

En todo el mundo han empezado a surgir grietas. Cierto es que el espacio de la pared es amplio y desdeñarlo sería un mal análisis. Pero la grieta marca la tendencia. Y unas elecciones solamente pueden parar una tendencia cuando el gobierno saliente esté dispuesto a construir en esa dirección. La mentira por excelencia de nuestras democracias –votar a B cuando A demuestra su incapacidad- está desenmascarada. Lo hemos visto en Portugal o en las Comunidades Autónomas donde ha ganado la derecha. El ciclo va a cerrarse cuando la ciudadanía constate que el Partido Popular viene con las mismas respuestas. Será, a ciencia cierta, el momento de alguna suerte de gran coalición entre el PSOE y el PP (algo ya ensayado en la reforma constitucional). Será el momento en el que el 15-M tiene que hacer constar su coherencia. La que, en cualquier caso, no está en juego en las elecciones.

La legitimación procedimental a través de las elecciones, aun siendo condición necesaria, ya no es condición suficiente. La mercantilización de la política ha enfriado, como decíamos, la autorización. Es el fin de los monólogos y la exigencia urgente de los diálogos. Esto, que parecen no entenderlo los herederos de la modernidad, lo entienden los que insisten en ignorar todo aquello que no les deja vivir. ¿Un exceso de emoción? Ya decía Pascal que hay razones del corazón que la razón no entiende. Y estaría bien que pensadores como Bauman recordaran que eran ellos los que decían que hay una línea directa entre la fría modernidad y el campo de concentración de Auschwitz. Que le pregunten a Mario Draghi, el ex vicepresidente de Goldman Sachs devenido en Presidente del Banco Central Europeo; al premio nobel de la paz Obama cuando sobrevuela Guantánamo o a ese cónclave de Halloween que ha cambiado las escobas por los helicópteros y que se empeña en decir desde sus consejos de administración bancarios que, como nos ha recordado un filósofo, la democracia no puede ser un peligro para la democracia.

 

Comunicat de l’acampada de Sant Antoni i informacions recents

Comunicat de l’assemblea del barri.

L’assemblea de Sant Antoni ha dut a terme un procés de reflexió sobre la nostra situació com a veïnes del barri i com a participants del moviment #15m. Quines són les nostres necessitats individuals i col·lectives?, Quin és  el paper que hem de jugar de cara a les eleccions generals del #20N? Vam treure les següents conclusions:

Pensem que no podem adoptar cap posicionament únic sobre  com participar a les eleccions generals. Cadascú decideix com intervindrà el 20N.  Però sí compartim un sentiment de decepció total amb l’actual sistema polític i econòmic imperant. Per tant no creiem que, en aquesta situació, el futur govern pugui donar solucions a les nostres necessitats.

Per això és molt important que continuem organitzant-nos en assemblees als barris, a les places, als llocs de treball, etc. per ser nosaltres mateixes les qui donem solucions als problemes que ens envolten, de manera col·lectiva,  organitzats horitzontalment i sense partits polítics, mitjançant la solidaritat, la cooperació i el compromís.

Al llarg d’aquest procés de mobilitzacions, en el que han participat milers de persones, hem demostrat en reiterades ocasions  que som capaces d’aconseguir moltes coses. Hem creat xarxes de coneixement i solidaritat que ens han permès prendre la plaça Catalunya durant més de 30 dies i gestionar-la de manera col·lectiva, aturar desnonaments, reocupar edificis buits per a les famílies que estan sent desallotjades,  lluitar per una sanitat que ens volen robar, ocupant i autogestionant centres de salut que ens volien tancar, etc. I la nostra voluntat és seguir-ho fent. D’aquesta manera reivindiquem la vida per sobre de la mercaderia, considerant que les persones han d’estar per per sobre dels diners i, per tant, que el valor d’ús de les coses té preferència total sobre el seu valor monetari.

Sabem que les eleccions del 20N no resoldran res. Volem ser nosaltres mateixes les que decidim com solucionar els problemes que ens afecten.

Per aquest motiu hem decidit obrir un procés de reflexió al barri durant la campanya electoral. Partint de les propostes i compromisos del veïnat de Sant Antoni decidirem els objectius i l’estratègia necessària al barri. Compartir visions amb les persones amb qui comparteixes una quotidianitat i amb la resta de barris, pobles i ciutats, ens permet a totes participar de processos més  democràtics i prendre decisions més reals i properes.

Quins són els passos que hem de donar en els pròxims mesos per aconseguir allò que ens proposem? La discussió està oberta, hem començat parlant de consultes populars, vagues i ocupacions per continuar fent política cada dia, quotidiana i real, coherent amb els nostres interessos i voluntats.

Aquest procés de reflexió col·lectiva s’iniciarà el dilluns 14 de novembre, al Mercat de Sant Antoni, on posarem una taula de recollida de propostes sobre quin ha de ser el nostre pla de lluita al barri, i a nivell de #15m. En aquesta taula, també informarem sobre com funciona el sistema electoral. I a partir del 16 de novembre, a l’avinguda Mistral, acamparem per aprofundir en el debat estratègic d’aquest procés social que estem vivint.

Hi ha vida més enllà de la banca?

JOSEP MANEL BUSQUETA / SEMINARI TAIFA | 24/10/2011 – Extret de La Directa

El cap de setmana del 15 i 16 d’octubre, mentre la majoria de les ciutats del món bullia d’indignació popular davant la presa de pèl global que suposen les mesures preses davant la crisi, assistíem a l’enèsima reunió de ministres de finances, ara en preparació de la també enèsima cimera del G-20 que s’ha de celebrar a Canes els dies 2 i 3 de novembre. Lluny del glamur dels i les artistes del setè art que anualment desfilen per la catifa vermella, tot sembla indicar que en aquesta població francesa assistirem a una posada en escena d’un nou capítol de la tràgica i horrorosa sèrie del “salvament del capitalisme”.

A partir de les conclusions de la reunió ministerial prèvia del 15 i 16 d’octubre, el que es discutirà de forma central en la reunió del G-20 és la formula per alleugerir la llosa que representa el deute per un país com Grècia, així com les noves condicions globals de solvència que ha de complir la banca europea. Resulta bastant clar que endurir les condicions de solvència de la banca, des del 5% exigit en els stres test de juliol fins al 7 o 9% que es planteja ara, significa que la UE està preparant al sector financer europeu per resistir les pèrdues que representarà la “quitança“ del deute grec i les més que possibles reduccions del deute espanyol, irlandès, portuguès i, possiblement, italià que l’acompanyaran en un futur no massa llunyà. La conseqüència inevitable que, segons la lògica dominant, comportaria un escenari com l’anterior seria la necessitat d’una eventual nova recapitalització de la banca que ara sembla que hauria d’oscil·lar entre els 100.000 milions i els 3 bilions d’euros. En principi, els recursos per a aquesta operació de recapitalització haurien de sortir de fonts privades, ara bé, tenint en compte la situació dels mercats de crèdit, sembla que això no és res més que una cortina de fum que amaga la crua realitat que, en definitiva, caldrà que la societat novament és faci càrrec dels recursos necessaris per tal que la solvència bancària no es vegi afectada per la nova situació econòmica que es derivi dels acords.

Resulta clar que un país com Grècia que es debat, com digué en el seu moment el president d’Equador, Rafael Correa, entre el “deute i la vida”, necessita que el volum del seu deute es redueixi de manera substancial per tal de poder tornar a articular-se com una economia que funciona amb certa solvència, segons els paràmetres que determina l’entorn capitalista. Ara bé, plantejar la “quitança” del deute grec a partir de concretar una nova aportació descomunal de recursos de les societats resulta intolerable. Del que es tracta de fet, com sempre fins ara en la gestió de la crisi, és que qui suporti el preu de l’operació d’oxigenar Grècia siguin el conjunt de les poblacions i no el sistema financer europeu que ha especulat i s’ha enriquit a mansalva durant els darrers anys.

Davant dels discursos que calen noves aportacions de recursos públics per donar suport al sistema financer per tal que, amb la seva caiguda, no arrossegui la resta de la societat, em sembla estar sentint de fons la veu del funest dictador feixista quan des del balcó de la Plaza de Oriente deia allò d’“estamos frente a un abismo pero damos un paso adelante”.
I és que veritablement tan sols anomenar les xifres de les que es composa, fins al moment, el salvament bancari és quelcom que produeix vertigen.

De Lehman Brothers a avui

Des de la data simbòlica que representa la caiguda de Lehman Brothers al 2008, la factura del rescat bancari ja ha costat al contribuent europeu una xifra que ronda els 1,35 bilions de euros, molt més del que representa el Producte Interior Brut d’un estat com l’espanyol al voltant del bilió d’euros. Concretament a l’Estat espanyol, a través de mecanismes com el FAAF (Fons d’Adquisició d’Actius Financers), el FROB (Fons de Reestructuració Ordenada de la Banca) i els avals donats a la banca ja s’han gastat aproximadament 90.000 milions d’euros en l’operació de salvament. Recordem que un mecanisme com el FROB té previst en els seus estatuts la possibilitat que els bancs puguin endeutar-se fins a 27.000 milions sense passar pel Parlament,i fins a 90.000 amb autorització d’aquest. Aquestes xifres podrien quedar curtes si tenim en compte que, només l’any vinent, el sector financer espanyol ha de fer front al pagament de 80.000 milions d‘euros i que, en aquests moments, el sector financer espanyol té problemes per recuperar al voltant de 143.286 milions del conjunt prestat al sector de la construcció. Segons alguns analistes, si comptabilitzem el que puja la factura del rescat bancari a les dues ribes de l’Atlàntic ens trobem que, entre la UE i els EUA, ja s’han utilitzat en aquest concepte de rescat fins a 2,29 bilions d’euros, l’equivalent a 7,4% del PIB europeu i dels EUA, prou diners com per erradicar 92 vegades la fam al món, segons dades de Justícia i Pau.

Cal tenir present que el rescat del sistema financer s’emmarca en el conjunt del salvament global del capitalisme. Doncs a banda dels bancs, altres sectors com el de l’automòbil o el de les asseguradores també han rebut quantitats ingents de recursos públics. Aquesta operació de salvament global a hores d’ara significa, en el cas dels Estats Units, la xifra de 10 bilions d’euros mentre que són 4,6 bilions d’euros el còmput global dels recursos que l’UE ha esmerçat en aquesta operació, segons el mateix president de la Comissió Europea, el sr. Durao Barroso.

Al capitalisme li sobra població

El cas és que, vist des d’una perspectiva popular, tots aquests recursos no han servit per millorar les condicions de vida d’una població ensorrada per l’impacte de la crisi en el conjunt del sistema productiu, ni per intentar tornar a dinamitzar aquesta economia malmesa, prenent com a eix de la reactivació econòmica polítiques basades en la generació de llocs de treball i de millora de les condicions de vida. En definitiva, lluny d’apostar per mesures de caire keynesià, que el capitalisme ja ha usat amb èxit històricament per tal de refer-se d’altres situacions de crisi, els recursos s’han utilitzat per aprofundir encara més en la ferida social. En aquests moments, el que es posa sobre la taula és que el sistema capitalista aposta per deixar al marge dels mecanismes de funcionament social gairebé tota la població mundial. Si fins ara podíem dir que el capitalisme necessitava només mil milions de persones del planeta per ser viable, ara, en aquesta versió encara més brutal, n’hi sobren bastants centenars de milions més.

Així hem vist com de manera increïble els recursos que rebien els bancs, a molt baix interès, del conjunt del Banc Central Europeu i de la Reserva Federal s’utilitzaven per continuar especulant amb els mateixos mecanismes de sempre més les possibilitats que ara oferia el deute sobirà. En una operació de xantatge financer sense precedents en la història del capitalisme, ara són els bancs, emparats per institucions com l’FMI, els que exigeixen als estats els terribles plans d’ajuts que ja estem patint i que suposaran, sinó ho evitem mitjançant la resposta popular, la destrucció de qualsevol vestigi de societat amb drets socials i laborals. La crisi en les seves diverses accepcions, financera, del deute etc. s’ha convertit en el dispositiu perfecte que permet al poder econòmic capitalista legitimar l’espoli social sense precedents que estem vivint en el present i que continuarà, si no ho evitem, en el futur.

Judici als culpables?

En cap moment d’aquesta història, excepte en el cas d’Islàndia i en una primera instància als EUA, no hi ha hagut cap intent seriós de jutjar els responsables de les barbaritats financeres. Just al contrari, amb estupefacció, observem com les indemnitzacions i els bonus milionaris que reben els executius d’aquestes entitats continuen presents a l’actualitat.
Formen part de la nostra memòria recent les contínues i contundents declaracions del president del Banc Central Espanyol, el sr. Fernández Ordòñez, alabant la responsable política de solvència de la banca espanyola, que la situava absolutament al marge de les turbulències financeres que es començaven a desenvolupar en el cor del capitalisme. Tenint en compte l’evolució dels esdeveniments i el volums dels recursos públics abocats a la banca, és evident que algú, o bé el director del Banc d’Espanya o bé els responsables de les entitats financeres, ens han enganyat ja que dita solvència no ha existit mai. Per tant, sembla clar que uns o altres haurien de comparèixer davant dels tribunals per donar comptes de tot el que ha succeït en aquest àmbit de l’economia.

En resum, doncs, tenint en compte el que ha suposat la història de la crisi fins ara, sabem el que ens espera, més ajuts públics a la banca signifiquen més polítiques d’austeritat que, en el nostre llenguatge, es tradueixen amb més retallades socials, més atur i, en definitiva, més precarietat de vida. Aquesta és la seva solució: enfonsar-nos en la més profunda de les misèries social i col·lectiva present i futura per continuar assegurant la flotabilitat impossible del titànic en que s’ha convertit el capitalisme.

La realitat més propera

A nivell domèstic, el pronòstic pinta tormenta a bots i barrals. A l’escenari descrit anteriorment, caldrà sumar-li la nova recessió econòmica cap a la que, segons tots els analistes de l’statu quo sembla que ens dirigim i que no és res més que una conseqüència de les polítiques d’ajust a les que s’ha sotmès al conjunt de la societat. Una de les primeres coses que s’aprenen de comptabilitat nacional és que la renda d’un país és una funció que depèn del consum, de la inversió, de la despesa pública i de la diferència que representa el comerç exterior. Bé, no cal ser cap especialista per veure amb claredat que totes les polítiques que s’han aplicat a l’Estat espanyol per “sortir de la crisi” tenen com a resultat la contracció de l’economia i que és una il·lusió més pròpia de la fe que de l’anàlisi econòmica, esperar que sigui el sector exterior, en un entorn de competència extrema i col·lapse de la globalització, el que dinamitzi l’economia.

Aquest escenari econòmic es desenvoluparà en un context social i polític d’absoluta fractura. Al creixent i necessari descontent social, i més que probable abstencionisme a les urnes, caldrà sumar-li la que es preveu segura majoria absoluta del PP, que té tota la pinta de convertir-se en la peça clau de l’autoritarisme creixent amb el que el capitalisme necessita disciplinar les seves societats. Com a mostra un botó: la “nostra” Convergència i l’ínclit Felip Puig.

La previsió, com dèiem, apunta tempesta. Només ens resta pensar que entre totes serem capaces de construir els mecanismes i els espais d’aixopluc necessaris i que aconseguirem combatre el fred que ens espera omplint de calor popular els carrers dels nostres pobles i ciutats. En definitiva, que aconseguirem construir novament el paraigües de classe que ens permeti plantejar, amb la força i contundència necessàries, la defensa dels nostres interessos col·lectius en el conflicte social contra els interessos de la minoria dominant capitalista i tots els seus representants.